Una de cada tres persones practica esport a Catalunya,
segons l’Institut Nacional d’Estadística, però només una de cada 20.000 arriba
a fer-ho de manera professional. L’esport d’elit implica una dedicació gairebé
completa de temps i energia i un treball de capacitats físiques i psicològiques
molt diverses, però no totes es treballen igual.
Les federacions
esportives i els tècnics dissenyen plans d’entrenament per acompanyar les
atletes al llarg de la seva carrera esportiva, obtenir-ne el millor rendiment
i, consegüentment, els millors resultats. Ara bé, amb la cerca de
l’excel·lència esportiva moltes vegades es perd de vista la formació personal.
Hi ha certes actituds implícites en el món de la competició, com la rivalitat,
l’individualisme i, fins i tot, l’agressivitat, que poden arribar a ser
contraproduents si no es compensen amb un treball basat en el respecte,
l’esportivitat i el suport mutu entre companyes. La poca importància que es
dona a la formació alternativa a l’entrenament en el pla de la consciència
emocional, la intel·ligència interpersonal, les habilitats comunicatives, etc.,
acaba creant, en lloc d’esportistes, màquines d’aconseguir marques, sumar punts
o anotar gols.
Si les
federacions i entrenadores no revisen les estratègies en la gestió esportiva
seguiran tenint robots capaços de competir al més alt nivell però incapaços
d’interactuar amb noves realitats. Els objectius, llavors, no crec que es
puguin mesurar amb un cronòmetre o un llibre de puntuacions.
