Esport i estudis?

 Doncs suposo que dependrà de les esportistes en qüestió i del seu entorn. Però vull aprofitar el blog per aprofundir en aquest tema que preocupa a pares, professors, entrenadors i sobretot a esportistes. I posar alguns exemples.

Per demostrar als joves que sí és possible compaginar l'esport amb els estudis, el millor és posar com a exemple a esportistes que han aconseguit un excel·lent en ambdues facetes. M'agradaria destacar a Juan Antonio Corbalán, metge cardiòleg i exjugador de bàsquet, medalla de plata en els JJOO de Los Angeles’84. Ell va ser l'exemple per a molts esportistes-estudiants, que veien en ell a un gran exjugador que havia sabut convertir-se en un gran professional dins del seu àmbit. 

De la mateixa manera, podem esmentar a Carlota Castrejana, llicenciada en dret i present en quatre JJOO, primer en bàsquet i després en atletisme; a Cecilia Blanco, dues vegades olímpica en judo i llicenciada en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport; i a molts altres.

Un altre cas és el de Nicolás García (medalla de plata en taekwondo en els Jocs Olímpics de Londres 2012). Nico és estudiant de 4º d'Arquitectura, el seu germà bessó, Hugo, ha acabat Enginyeria Aeronàutica i Eric, el seu germà gran, va obtenir el premi Arquimedes en la seva Llicenciatura en Ciències Físiques. Els tres han tret grans notes en els seus estudis universitaris entrenant diàriament (de 8:00 a 9:30 i de 18:30 a 20:30) i competint a nivell nacional i internacional.

Evidentment, compatibilitzar ambdues coses no és fàcil, requereix esforç, constància, disciplina i una bona gestió del temps. Cada esportista ha d'adaptar la seva carrera acadèmica a les exigències del seu esport. No serà igual la vida d'un nedador que ha d'entrenar més de 5 hores diàries, que la d'un tennista que passa mitja vida viatjant, o la d'un futbolista que ha de suportar diàriament la pressió dels mitjans de comunicació. 

Cada persona haurà d'organitzar el seu temps per no sacrificar la seva formació. En molts casos, és necessari que el ritme no sigui “a curs per any” sinó adaptar-ho a les possibilitats reals. També es pot adequar el tipus d'educació. 

Així, l'esport és bo per als estudis. Diversos estudis han demostrat que l'activitat física millora el funcionament cognitiu (Ardoy et al., 2013) i les neurociències estan explicant els mecanismes pels quals es produeix aquesta millora (Wrann et al., 2013). 

De fet, s'ha comprovat que els millors expedients els aconsegueixen nens i adolescents que fan habitualment activitat física (Singh et al., 2012). Hem de tenir present que l'important no és estar tot el dia estudiant, sinó que el cervell estigui en condicions òptimes per aprendre durant el temps dedicat a l'estudi, i per això, l'exercici físic és fonamental. A més, moltes de les capacitats que s'entrenen en l'esport poden ser-nos útils per afrontar la pressió dels exàmens, per ser constants i organitzats en l'estudi diari, i per millorar les nostres relacions socials amb companys i professors.

D'altra banda, els estudis són bons per a l'esport. Opino que un esportista sempre hauria de tenir una altra activitat complementària en la seva vida, alguna cosa que li motivi i li il·lusioni a més de l'esport. Aquesta activitat pot ser un “pla B” si no compleix amb els seus exigents objectius esportius. Així, el fet de tenir un pla alternatiu, disminueix l'ansietat amb la qual aquesta persona afronta l'entrenament i la competició. 

Per exemple, davant un mal resultat o una lesió, un esportista podria arribar a sentir que s'acaba el món i que la seva vida deixa de tenir sentit. No obstant això, si se sent recolzat pel seu entorn familiar i si té una altra activitat complementària, és molt probable que l'ansietat davant aquest resultat disminueixi. Això li ajudarà a rendir al seu màxim potencial tant en l'entrenament com en la competició.

A partir de l'anterior es poden treure conclusions des del punt de vista de:

• Els pares, que han de saber que el “castigar sense esport” per uns mals resultats acadèmics és una nefasta decisió.

• Les institucions, que tenen una raó més per fomentar l'Educació Física i la pràctica esportiva.

• Els esportistes, que han d'aprendre a compaginar estudis i esport per gaudir del present i sembrar per al futur, sense que el temps dedicat a l'esport serveixi d'excusa per no lluitar per una bona la formació acadèmica i viceversa.

Cadascú que tregui les seves pròpies conclusions